L’etapa educativa de 0 a 3 anys forma part del primer cicle d’educació infantil (0-6), reconeguda legalment com a etapa educativa amb entitat pròpia. Malgrat aquest reconeixement, no ha estat tractada com una prioritat política real.

El cicle 0-3 ha estat històricament sostingut pels ajuntaments, que fa aproximadament quaranta anys van assumir aquest servei davant la inacció de la resta d’administracions, en considerar-lo imprescindible per facilitar la conciliació de la vida laboral i familiar.

En aquell context, coexistien nombrosos centres de caràcter estrictament assistencial, coneguts com a ‘guarderies’. No obstant això, diversos col·lectius professionals i pedagògics van impulsar progressivament un canvi de model, amb la voluntat de reconèixer el valor educatiu d’aquesta etapa. Fruit d’aquest esforç, es van crear les escoletes, concebudes ja com a espais educatius amb una base pedagògica sòlida.

Aquestes escoletes, tant de titularitat pública com privada, implicaven una despesa significativa per a les famílies, que sostenien el servei mitjançant el pagament de quotes mensuals i matrícula. El cost variava segons l’edat dels infants –més elevat en el cas dels nadons i menor en els trams de 1-2 i 2-3 anys–, però se situava, de mitjana, al voltant dels 2.000 euros anuals per un període d’11 mesos.

Quan la llei va reconèixer el cicle 0-3 com una etapa educativa, la competència va passar formalment a les comunitats autònomes. Això va evidenciar una anomalia estructural: els ajuntaments continuaven essent titulars i gestors de centres educatius malgrat tractar-se d’una competència impròpia. Tot i aquest canvi de marc legal, l’administració autonòmica no va assumir de manera efectiva la seva responsabilitat
durant dècades.

La gratuïtat: mesura necessària però mal planificada

Amb la implantació posterior de la gratuïtat parcial del cicle 0-3 –limitada a les quatre hores establertes pel decret vigent– el Govern balear va activar una mesura llargament reivindicada, però sense la planificació necessària. Aquesta decisió va posar en evidència un dèficit estructural: la manca de places educatives suficients dins la xarxa que podia acollir aquesta gratuïtat.

El problema es va fer especialment visible a Mallorca i a Eivissa, on el pes dels centres assistencials privats era molt elevat i l’oferta de places educatives reconegudes resultava insuficient per a la població infantil. En canvi, a Menorca, la situació era diferent: l’illa comptava amb una xarxa d’escoletes consolidada, amb una cobertura que arribava aproximadament al 83% de la població infantil, fet que reflecteix un
arrelament social i institucional més sòlid del model educatiu 0-3.

En aquest context, el Consell Insular de Menorca i els ajuntaments de l’illa van decidir ampliar la mesura autonòmica, assumint el cost de les dues hores addicionals fins a cobrir una jornada de sis hores, que és el temps habitual d’estada dels infants a les escoletes. Aquesta ampliació es manté vigent actualment.

La implementació de la gratuïtat va posar de manifest, així, una clara inequitat d’accés: les famílies només poden beneficiar-se d’aquesta mesura si accedeixen a una plaça en un centre educatiu reconegut. En cas contrari, es veuen obligades a recórrer a centres assistencials de pagament, fet que genera diferències significatives en les oportunitats
d’escolarització dels infants.

A més, la gratuïtat no cobreix la totalitat de la jornada habitual (6 hores), fet que obliga les famílies a assumir costos addicionals (hores extra, menjador…), desplaçant la despesa però no eliminant-la.

Quines vies tenia el Govern per ampliar l’oferta i què ha fet

Davant la manca de places educatives en el cicle 0-3, el Govern disposava de diverses vies per ampliar l’oferta. No obstant això, les opcions escollides responen més a criteris d’immediatesa i cost que no a una planificació estructural del sistema.

Una primera opció era la construcció de nous centres públics de 0-3 i la seva gestió directa per part de l’administració autonòmica, en tant que titular de la competència educativa. Aquesta ha estat, però, la via menys desenvolupada, en gran part per la seva complexitat administrativa i els terminis més llargs que implica.

En paral·lel, s’ha apostat de manera prioritària per la reconversió de centres assistencials en escoletes, atorgant-los un període d’adaptació per complir amb els requisits del decret educatiu de 0-3, tant pel que fa als espais com a la qualificació del personal. Aquesta ha estat l’opció preferent tant de l’actual govern com de l’anterior, ja que permet una ampliació ràpida de places a un cost més reduït, en tractar-se
majoritàriament de centres de titularitat privada.

Una altra línia d’actuació ha estat incentivar la creació d’unitats de 0-3 dins centres privats concertats. De nou, es tracta d’una mesura que facilita un creixement ràpid de l’oferta amb una menor inversió pública directa.

Finalment, també s’han obert unitats de 2-3 anys dins centres d’educació infantil i primària (CEIP), de gestió directa i sota la direcció dels mateixos centres. Tot i que aquesta opció reforça la presència de la xarxa pública, el seu impacte ha estat limitat i minoritari dins el conjunt del sistema.

Un sistema fragmentat

El resultat de tot és la situació actual: un sistema de l’etapa 0-3 que es caracteritza per una gran heterogeneïtat en titularitats i models de gestió.
Hi ha:

● Centres municipals de gestió directa
● Centres municipals amb gestió externalitzada
● Centres de gestió directa del Govern (minoria)
● Centres privats i concertats (majoria en algunes illes)

Actualment, en el conjunt de les Balears, només un 9,9% dels centres són de titularitat i gestió de la CAIB; un 0’7% són de titularitat CAIB amb gestió externalitzada; un 16,5% són de titularitat municipal i gestió directa; un 19,8% són de titularitat municipal amb gestió externalitzada; i un 53,1% són de titularitat i gestió privada. Aquesta diversitat de models de gestió es tradueix en una gran desigualtat de condicions laborals entre centres, amb diferències significatives en salaris, jornades, estabilitat i reconeixement professional. I posa de manifest que un 73,6% dels centres de primer cicle d’educació infantil (0-3 anys) a les Illes Balears són de gestió privada. És de rebut ampliar l’oferta pública.

Aquesta fragmentació que s’ha presentat impedeix:

● Una planificació global del sistema
● Una resposta equitativa a la demanda
● La consolidació d’un model educatiu coherent

Impacte en les condicions laborals: desigualtat estructural

Aquesta heterogeneïtat té conseqüències directes en les treballadores del sector, un col·lectiu altament feminitzat (99%), fet que també reflecteix desigualtats estructurals de gènere. Els desequilibris entre les treballadores, depenent del model de gestió que tingui el centre on treballen són, en general, les següents:

● Diferents convenis laborals segons titularitat i gestió
● Salaris molt desiguals per la mateixa feina
● Més hores lectives, menys temps de coordinació pedagògica i un calendari escolar més llarg
● Menys reconeixement professional que altres etapes educatives

A més, dins un mateix centre (com els CEIP amb unitats 0-3) poden coexistir professionals amb condicions laborals completament diferents.

Malgrat les dificultats que planteja aquesta situació, és de justícia
mencionar que el sector manté un alt nivell d’implicació professional. No
obstant això, les mancances estructurals afecten:

● L’atenció a la diversitat (sense recursos suficients)
● L’estabilitat dels equips (alta rotació cap a etapes millor remunerades)
● La qualitat educativa global
● Els equips d’atenció primerenca són clarament insuficients per cobrir les necessitats reals.

Impacte en el servei de menjador

Una altra conseqüència directa de la implantació de la gratuïtat ha estat l’augment significatiu de la demanda del servei de menjador. En els centres de titularitat pública, aquest servei s’ha d’oferir sempre que la majoria de famílies ho sol·licitin. En el cas dels centres privats, tant el menjador com el servei de guarda posterior, o matinera, esdevenen, a més, una font d’ingressos.

Des de l’aplicació de la gratuïtat, moltes famílies han deixat de destinar recursos a les quotes de les escoletes i els han redistribuït cap a altres serveis no coberts: les dues hores addicionals (especialment a Mallorca i les Pitiüses), així com el menjador i la guarda, presents a totes les illes.

Aquest increment de la demanda s’ha produït sense cap modificació de les ràtios ni de la dotació de personal. Com a resultat, les educadores han d’assumir un volum de tasques molt superior en un moment especialment delicat de la jornada: donar menjar a infants sense autonomia, preparar i adaptar els espais —sovint no concebuts com a
menjadors—, servir el càtering, recollir i netejar, atendre les necessitats bàsiques dels infants i gestionar el moment del descans.

En molts centres, l’espai de menjador no existeix com a tal i s’ha de crear i desmuntar diàriament a partir d’aules o altres espais educatius, fet que incrementa encara més la càrrega de feina.

Actualment, no existeix una normativa específica de menjador per al cicle 0-3 que doni resposta a aquestes necessitats reals. Les ràtios vigents resulten clarament insuficients per garantir una atenció adequada, tant des del punt de vista educatiu com de seguretat. Abordar aquesta situació amb garanties implica, necessàriament, una major dotació de recursos humans i econòmics.

En definitiva, la gratuïtat ha incrementat notablement la demanda de serveis complementaris com el menjador i la guarda. I això ha generat nous problemes:

● Absència de normativa específica de menjador per a 0-3
● Ràtios insuficients per atendre infants sense autonomia
● Espais no adaptats (menjadors improvisats)
● Sobrecàrrega de tasques per a les educadores

Desigualtat d’accés i impacte en les famílies

Actualment, l’oferta de places públiques en el cicle 0-3 és insuficient per cobrir la demanda existent. Per aquest motiu, el sistema depèn en gran mesura de la xarxa concertada, que també ofereix places gratuïtes però que no forma part d’una gestió pública directa.

La manca de places públiques i la distribució desigual del servei genera:

● Llistes d’espera en determinats municipis
● Diferències territorials importants
● Accés desigual a la gratuïtat

Aquesta manca de places es tradueix, en determinats territoris, en llistes d’espera. És el cas de les escoletes del Patronat de Palma, centres especialment sol·licitats per la seva dotació de recursos i per les ajudes que ofereixen, fet que els converteix en una opció prioritària per a famílies amb més necessitats.

Altres municipis, com Calvià, presenten una cobertura més equilibrada, mentre que a Pollença la demanda ha estat elevada, tot i que es preveu una ampliació de l’oferta amb l’obertura d’un nou centre. A Menorca, en canvi, la situació és més estable i el sistema aconsegueix donar resposta, en general, a totes les sol·licituds. En el cas d’Eivissa, les dades disponibles apunten a un escenari més incert.

Situació de les escoletes de gestió directa municipal

Les escoletes de gestió directa municipal del primer cicle d’educació infantil a les Illes Balears es caracteritzen per una gran heterogeneïtat en qüestió de condicions laborals. Tot i que es regeixen pels acords dels respectius ajuntaments, per l’Estatut dels Treballadors –en el cas del personal laboral– i pel TREBEP i la Llei de Funció Pública de les Illes Balears en allò que els és d’aplicació, la realitat és que no existeix un marc homogeni que garanteixi unes condicions equitatives per a totes les professionals del sector.

En la majoria dels casos, el personal de les escoletes municipals és laboral, tot i que també hi ha personal funcionari. Aquesta diversitat de règims jurídics ja introdueix diferències importants. A més, pel que fa a la classificació professional, moltes educadores es troben enquadrades dins el grup C1, mentre que en alguns municipis es classifiquen dins els grups C2 i B, fet que comporta diferències significatives tant en el
reconeixement professional com en el sou que cobren.

Malgrat que sovint es considera que la gestió directa municipal ofereix millors condicions que altres models, com la gestió indirecta o externalitzada, aquesta percepció només és parcialment certa. La manca d’un marc regulador comú fa que cada ajuntament defineixi de manera autònoma les seves relacions de llocs de feina, les categories professionals, els complements salarials, les jornades i altres condicions laborals. Això es tradueix en una situació en què, per una mateixa feina i amb funcions equivalents, es poden trobar diferències notables en salaris i condicions de treball entre municipis.

Aquesta realitat posa de manifest, una altra vegada, un problema estructural més profund: l’absència d’un sistema públic integrat i homogeni per al primer cicle d’educació infantil.

Què cal fer?

La situació actual del cicle 0-3 requereix una intervenció decidida i planificada que abordi tant les condicions laborals del sector com l’estructura del sistema educatiu.

Redacció d’un conveni autonòmic propi

Una de les mesures clau és la redacció d’un conveni autonòmic propi. Aquest instrument permetria unificar i millorar les condicions laborals d’un col·lectiu molt ampli de treballadores, especialment aquelles que actualment es regeixen pel conveni estatal de 0-3, és a dir, les professionals de centres de titularitat privada i de centres públics amb gestió externalitzada. Es tracta, de fet, del gruix majoritari del sector, i la seva regulació és imprescindible per avançar cap a una major equitat laboral.

Regulació dels serveis de menjador en el cicle 0-3

A curt termini, resulta urgent abordar la regulació dels serveis de menjador en el cicle 0-3, actualment mancada d’un marc normatiu adequat a les necessitats reals dels centres. Igualment, és imprescindible revisar i actualitzar el Decret de 0-3, amb l’objectiu de reduir ràtios i augmentar la dotació de personal. Aquestes mesures impliquen necessàriament un increment de la inversió pública, però són imprescindibles per garantir una atenció de qualitat i en condicions de seguretat.

Creació de places públiques de gestió directa

A mitjà i llarg termini, cal una aposta clara per la creació de places públiques de gestió directa, fins a assolir que aquestes esdevinguin majoritàries dins el conjunt del sistema. Només així es podrà revertir el model actual, fortament dependent de la gestió privada, i avançar cap a una xarxa pública sòlida, coherent i equitativa.

Línies vermelles: protegir les treballadores

En aquest procés de transformació, hi ha una qüestió fonamental que no es pot obviar: la protecció de les treballadores del sector.

Actualment, es planteja en alguns casos la possibilitat que l’administració autonòmica assumeixi la titularitat de centres municipals fins ara externalitzats. Tanmateix, aquestes operacions s’estan plantejant sense garantir la continuïtat del personal que hi ha treballat durant anys, en tractar-se de professionals contractades per empreses privades adjudicatàries del servei.

Aquesta situació comporta que moltes treballadores puguin quedar excloses del sistema: obligades a cercar noves oportunitats laborals, inscriure’s en llistes d’ocupació o acceptar reubicacions incertes. Es tracta d’un escenari inacceptable.

La transformació del model 0-3 no es pot fer a costa de les professionals que han sostingut el sistema durant dècades. L’administració disposa de mecanismes legals per integrar aquest personal —ja aplicats en altres territoris— si hi ha voluntat política per fer-ho.

En aquest context, les treballadores dels centres municipals amb gestió externalitzada viuen amb preocupació i incertesa un futur immediat en què els ajuntaments, progressivament, es volen desprendre d’aquesta competència. Qualsevol reforma ha de garantir que aquestes professionals no quedin fora de la solució, sinó que en siguin part central.

L’etapa 0-3 és fonamental, però continua infrafinançada, fragmentada i precaritzada. La gratuïtat ha estat un pas important, però sense una reforma estructural profunda, només ha fet més visibles les mancances del sistema.

El repte no és només garantir l’accés, sinó construir un model públic, equitatiu i de qualitat que reconegui el valor educatiu i social d’aquesta etapa.